Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Infància’ Category

Què és?

La paràlisi cerebral és conseqüència d’una malformació cerebral o d’una lesió en el cervell que es produeix abans del naixement, en el mateix part, o bé en la primera infància. Això interfereix en el desenvolupament psicomotriu i afecta en l’organització tant de la postura, com del moviment, com de la percepció. Pot interferir d’una manera més o menys important en el desenvolupament de la intel·ligència i de la personalitat, provocar trastorns de la visió, de l’audició i en el desenvolupament de l’aparell locomotriu. La lesió afecta al cervell immadur i interfereix en la maduració del Sistema nerviós central.
Principalment, la paràlisi cerebral es diagnostica fent una avaluació
sobre de quina manera es mou un nadó

Tipologia.

Segons els tipus de moviments corporals existeixen: L’Espàstica, Atetosica, Atàxica i la Mixta. Segons la topografia n’hi ha sis tipus:L’Hemiplegia, La Diplegia, La Quadriplegia, la Paraplegia, la Monoplegia i la Triplegia. Diferenciem tres tons diferents: Isotònic, Hipertò nic i Hipotònic. I Depenen del grau de discapacitat direm que pot ser. Lleu, moderat o greu.
Etiologia i detecció
Sovint l’etiologia és produïda per diferents factors i es pot produir en un període molt ampli de la formació i maduració del sistema nerviós central, es per això que es distingeixen tres períodes: Prenatal, perinatal i postnatal.

El tractament

La paràlisi cerebral es treballa des de dos camps; El mèdic i el social. El primer fa referència a la vessant més assistencial, en la qual es pot dur a termefins a una cirurgia per tal de millorar la postura de la persones. D’altre banda hi ha el social en el qual es pot dur a terme una tasca més educativa per tal de caminar cap a una inserció social. Val a dir que hi ha casos on la paràlisi és molt greu en què l’única tasca que es podrà dur a terme serà assistencial.
A l’hora d’intervenir, també s’ha de pensar en les famílies ja que tenen un paper molt important en el procés de desenvolupament de la persona i és imprescindible la seva implicació. La família és el seu entorn més proper i més conegut, i on segurament, hi passarà més moments. També les famílies passen per diferents fases abans d’arribar a l’acceptació de la malaltia, ja que aquest fet suposa un gran xoc per a elles.

L’educació social i la paràlisi cerebral

La paràlisi cerebral, al igual que totes les discapacitats en general estan mal vistes socialment i generen un gran rebuig. Per tal d’evitar aquests fets tan primitius i caminar cap una societat inclusiva on es valorin les diferències i no siguin motiu de desigualtat, hi ha diferents institucions i professionals que treballen perquè això sigui possible.
Les institucions treballen a partir del model bio-psico-social. Donen resposta a les necessitats de les persones amb paràlisis cerebral i les seves famílies. També treballen amb la societat en general, i porten a terme campanyes de difusió d’informació i de sensibilització, amb la finalitat d’informar.
El paper que juga l’educador o educadora social també és divers, i s’ha d’entendre que cada persona és diferent per tant cada intervenció també ho ha de ser. Tot i així hi ha unes premisses bàsiques d’actuació que cal treballar per a poder establir la relació educativa:
– Actuar directament amb la persona que té paràlisi cerebral
– Treballar amb la família de la persona que té paràlisi cerebral
– Intervenir sobre l’entorn en el què es desenvolupa la persona amb paràlis i
cerebral.
– Reflexionar sobre la pròpia pràctica educativa

Read Full Post »

És el 20 de novembre, en aquesta data del 1989, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant.

Es reconeix totes les necessitats dels infants que són susceptibles de ser protegides jurídicament. És, doncs, un text vinculant, ratificat pràcticament per tots els països del món (excepte els Estats Units d’Amèrica); i aquesta ratificació ha comportat canvis substancials en la legislació i la situació de la infància.

La Convenció té dos importants precedents. En primer lloc, la Declaració de Ginebra, que devem a una dona admirable, l’anglesa Eglantyne Jebb, la qual, el 1923 va recollir en un escrit breu, senzill, de cinc punts, tot allò que, materialment i espiritualment, requeria un infant. La Societat de Nacions féu seva, l’any següent, el 1924, aquesta primera Carta dels Infants. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides van voler fer la seva pròpia Declaració. Van partir de la de Ginebra, i van afegir-hi més supòsits; i el 1959, després de tretze anys de reunions, van aprovar la que anomenaren Declaració Universal dels Drets de l’Infant.

Aquests textos, com a tals declaracions, no podien encara parlar de drets , ja que només contenien principis generals, ideals a acomplir. Tenien tan sols força moral. Però utilitzaven la paraula dret per donar més èmfasi a les seves afirmacions. Van representar els canvis que en la concepció de la infantesa s’anaven produint al llarg del segle XX. Finalment, el 20 de novembre de 1989, es va adoptar la Convenció, que ja és un text jurídic obligatori, perquè és un tractat. I ara sí que es pot parlar de drets . L’impuls va sorgir de la celebració de l’Any Internacional de l’Infant (1979), però es va tardar deu anys a elaborar aquesta Convenció, que va recollir tots els principis que contenien les declaracions de 1924 i de 1959 i van afegeir-hi drets civils polítics per als infants. D’aquí ve la transcendència d’aquesta data, que ens recorda que hem de treballar per a l’efectivitat d’aquesta drets.

Uns infants al campament de desplaçats interns a l’estat de Rakhine, Myanmar.

«Todos hemos sido niños alguna vez. Y todos deseamos por igual el bienestar de nuestros niños, que siempre ha sido y seguirá siendo el anhelo más universal de la humanidad».

Info extreta de: http://www.senderi.org

Read Full Post »

L’infant i “El Bola”

Vaig trobar molt curiósa  la pel·lícula “el Bola”, on es podia veure el buit que deixa la manca d’un educador social i en especial un educador de carrer, el qual podria detectar les necessitats educatives i socials dels protagonistes.

Situacions de la pel·lícula que més m’han impressionat:

  • El maltractament infantil que patia Pablo per part del seu pare, per qualsevol situació, tan sigui per el menjar com per arribar tard a casa, la ignorància que mostrava el seu pare quan el nen arribava a la ferreteria per ajudar-lo, i la indiferència. M’ha sobtat molt, encara que per desgràcia el comparava amb el seu germà, mort per accident, que el nen, protagonista de la pel·lícula ni tan sols l’havia conegut.
  • La recció de la mare quan el nen era maltractat, es veia impotent davant el seu marit, ni tan sols deixava defensar-lo, l’allunyava també amb males formes, mentre que ella, era la que portava tot el pes de la casa, cuidar l’àvia que tenien al seu càrrec i aguantar el seu marit.
  • El paper d’en José (pare de l’Alfredo) quan se n’adona que el nen és maltractat, aparentment sembla una persona violenta i sense escrúpols, i en Mariano, el pare d’en Pablo no deixa que el seu fill vagui amb aquesta família, quan resulta que serà qui els ajuda.
  • El comportament del nen amb l’Alfredo, que el segueix, fins a descobrir qui és i es fa amic d’ell.
  • El joc de les vies, un joc perillós, que per part meva

Característiques de les dues famílies:

La família del protagonista, viu dins un ambient violent, tens i sense comprensió ni respecte, sense diàleg ni converses, ni tan sols el pare respecte a la mare, sembla una família arcaica, que no domina el diàleg, molt important amb nens d’aquesta edat. En canvi l’altre família, sembla més moderna, sempre que poden fan excursions, parlen entre ells, es respira un bon ambient, tot i tocar temes com el SIDA de molt a prop.

Inclús quan el pare se n’adona que juguen a les vies, la seva reacció és de renyar-lo però dient-li que l’estima, reacció que es suposa que no fa el pare del protagonista.  El fet que les mares no treballin, a les dues cases es viuen situacions diferents, a casa del protagonista, no serveix de gaire el suport de la mare, ja que al arribar el pare, ella queda completament anul·lada i en Pablo, no té ni ganes de parlar amb ell, ni de veure’l. En el cas de l’amic, el pare també està tot el dia treballant i quan arriba a casa, tan l’Alfredo com el seu germà tenen ganes de veure’l. No és pas que les mares treballin i els nens estiguin desemparats, sinó que en les dues cases, la situació de les mares és semblant però en una té el suport del pare i en l’altre no.

L’amic, sempre que pot va a veure el seu pare a l’estudi, i l’escolta,  mentre que en Pablo, se n’escapa quan pot i el seu pare ni tan sols es preocupa per ell.  En José, pare de l’Alfredo, quan els seu fill té un problema, i sense que aquest li digui res, ell ja sap que li passa alguna cosa, senyal que coneix el seu fill.

Fent una comparació amb el text de Joan Subirats, “Família ¿Que família?”,  i centrant-nos en el paper de les mares, no podem dir que sigui perquè elles treballin, que la família hagi perdut la seva unitat, ja que estan a casa. Tampoc que el matrimoni (pares d’en Pablo), basin la seva relació en el romanticisme, ni amb la confiança, sinó que és més una matrimoni on la mare està sotmesa a les ordres del seu marit i fa tot l’efecte que sigui una relació arcaica.

Drets del protagonista que no estan garantits:

  • El dret a la llibertat i llibertat d’expressió
  • El dret a la protecció

L’esquema de l’actual sistema educatiu els nens i nenes de 3 a 6 anys no estan obligats a anar a l’escola; pensant amb això, em sembla molt correcte que l’educació dels fills sigui “cosa” dels pares. Crec que la família i l’entorn haurien de ser els responsables de l’educació dels infants, per transmetre hàbits, valors, costums, tradicions… i el més important: educar-los amb amor.

Read Full Post »

Documental “Infancia en Risc”

Dades: Al 2009 es van detectar a Catalunya 1.447 casos de maltractament infantil. El 73% dels quals (1.060) van produir-se a causa d’una negligència i el 20’7% (299) a causa d’un maltractament físic.

Malauradament, aquests són, únicament, els casos que arriben als serveis socials…hi ha casos que ni tan sols els pares saben que estan maltractant els seus fills…

El documental: una història animada

“Infància en risc” utilitza l’animació audiovisual com a element narratiu, una animació que ha estat concebuda per abocar a la pantalla l’emoció real que transmeten unes colpidores declaracions” segons afirmen les seves directores, Clara V. Fleck i Gemma Larrègola.

Una societat que no protegeix els seus fills difícilment és una societat que poguem considerar avançada. Els nens són el present i són el futur d’un país, el millor que té i també allò més fràgil.

Laia, Edusocat**

Read Full Post »

La Vida en Dubái

Directorio colectivo de españoles en Dubái

Cultivem l'Educació a Badia del Vallès

Blog de les accions educatives de l'Ajuntament de Badia del Vallès

Asociación SIENA

¡Disfruta la edad!

TheAdventuresOfDr

chasing the world, finding bliss

Graphique Fantastique

Creative Lifestyle Blog | London, UK

101 Books

Reading my way through Time Magazine's 100 Greatest Novels since 1923 (plus Ulysses)

Educació Transformadora

Educació Social, Cultura, Gestió Comunitària, Circ Social, Animació Sociocultural i altres enginys.

Jugar con Esferas

El blog de Lourdes Tebé, aprendiz y ciudadana

A R T I B A R R I

Comunitats creatives per al canvi social

Al fons, a l'esquerra

Opinions d'un emprenedor d'esquerres.

El principi de...

Bloc sobre biaixos, confluències, seqüències i conseqüències

LaFreixeneda

LA CABRERA MÍTICA

Paranoias de una Educadora y un Educador Social en Asturias

Educad a los niños, y no tendréis que castigar a los hombres.

Petjades d'Educació Social

Blog d'una educadora social en català